Cultura: El retorn de Luis Buñuel
El realitzador va morir a Mèxic el 29 de juliol del 1983 i avui, 25 anys després, les seves pel·lícules mantenen la vigència d'un artista clau per a la història del cinema
Pioner del surrealisme, artesà obedient a les ordres dels estudis mexicans, paladí del cine d'autor francès dels anys seixanta i setanta, bèstia negra de la censura de Franco per unes quan tes pel·lícules que van revolucionar el panorama del cine espanyol... Luis Buñuel és tot això i moltes coses més. Com en el cas del seu col·lega Fritz Lang, amb qui té molts punts de contacte, mai no sabrem realment què s'amagava darrere d'a quella figura impassible, en aquell cos de camperol aragonès que ocultava una ment tan privilegiada com retorçada. Igual com passa amb Alfred Hitchcock, que admirava sincerament Tristana (1970), la seva personalitat serà un enigma irresoluble, gairebé com algunes de les seves pel·lícules. Si gui com sigui, ara que fa vint-i-cinc anys de la seva mort potser és un bon moment per tornar a la seva obra i esbrinar què significa per a la història del cinema.
Un místic amb pell d'ateu Encara que ateu confés i militant, Buñuel pertanyia a la gran tradició mística de la cultura espanyola. No va ser cap altra cosa el que el va empènyer cap a França, als anys vint, per filmar dos manifestos surrealistes que alhora constitueixen sengles càntics a l'erotisme entès com a professió de fe. Així, tant Un perro andaluz (1928) com La edad de oro (1930) són pel·lícules que busquen ferir la sensibilitat burgesa tot mostrant-li la verdadera cara d'allò que diu defensar: la recerca de l'absolut passa per la transgressió social. Molts anys més tard, quan va tornar per primer cop a Espanya de la mà de Pere Portabella després del seu exili mexicà, Viridiana (1961) va confirmar que no havia oblidat els seus orígens. Aquesta pel·lícula, que va guanyar la Palma d'Or a Cannes i va provocar les ires de les autoritats feixistes, és una obra mestra, una mena de poema sacríleg que barreja Juan de la Cruz amb el marquès de Sade. I Tristana (1970), segona incursió en aquest mateix terreny, gosava agafar Galdós com a excusa per parlar del desig i la repressió, la impossibilitat de la rebel·lia en un món progressivament materialista. Buñuel, l'enemic dels capellans i les monges, era també un rígid moralista, un asceta malalt de sexe i fetitxisme.
Una qüestió d'estil El 1931, després de l'estada a França, va tornar a la seva terra per celebrar la proclamació de la República Espanyola. Però ho va fer d'una manera molt peculiar, amb allò que avui se'n diria un fals documental sobre la regió de Las Hurdes, a Extremadura, una de les zones més desprotegides del país, on els nivells de pobresa, analfabetisme i idiòcia resultaven sagnants per a les noves autoritats progressistes. Un cop més en la seva carrera, Tierra sin pan (1933) va ser un escàndol, però també una declaració d'intencions formals: a partir de llavors, l'estil de Buñuel adquireix una façana de transparència que amaga rierades de foc. Exiliat a Mèxic des dels anys quaranta després d'haver passat pels EUA sense poder fer cap pel·lícula, el cinema popular d'a quell país li permet posar en pràctica un experiment apassionant: agafar els gèneres tradicionals com a excusa per fer pel·lícules revolucionàries. Així neixen Los olvidados (1950), Él (1953) o Ensayo de un crimen (1955), reivindicacions de la marginació i el terrorisme social, però també Una mujer sin amor (1952), El bruto (1953) i Abismos de pasión (1954), en què el melodrama esdevé pura subversió dels valors dominants. Coincidint amb el viatge a Espanya per fer Viridiana, aquesta eta pa de la seva filmografia arriba al seu cim amb Nazarín (1959) i sobretot El ángel exterminador (1962), en què la seva mirada glacial aconsegueix alhora una faula existencial, una sàtira social i una reflexió profana sobre el miracle propera al Hitchcock de Fals culpable (1957) o al Dreyer de La paraula (1959). Mentrestant, havia provat també el cine americà –als EUA va filmar una de les seves pel·lícules més denses i misterioses, La joven (1960)– i el francès, que va començar el 1956 amb La muerte en este jardín i amb el qual desenvoluparia el gruix de la seva darrera etapa.
El darrer sospir Amb Simón del desierto (1965), inacabada i majestuosa, Buñuel dóna per finalitzat el seu trànsit pel cinema mexicà i es dedica en cos i ànima a la imatgeria francesa, amb l'única excepció de la mencionada excursió a Espanya per fer Tristana. Enganyosament sofisticades, pel·lícules com Belle de Jour (1967) o El discreto encanto de la burguesía (1972), amb la qual va guanyar l'Oscar, porten l'art cinematogràfic a un extrem de puresa inaudit, en el qual la realitat i el som ni són la mateixa cosa. I lluny de constituir el seu cant del cigne –que ve posteriorment amb les dues darreres obres, El fantasma de la libertad (1974) i Ese oscuro objeto del deseo (1977)–, tornen a l'origen, al misticisme de La edad de oro, per demostrar que la santedat es pot trobar fins i tot en la prostitució i que la vida és un carreró sense sortida. Fidel fins al final a les seves conviccions ètiques i estètiques, amb una obra admirablement coherent malgrat les circumstàncies, Buñuel encara ens increpa amb les seves imatges, que Manny Farber va definir millor que ningú com "una combinació d'indiferència i amarg apassionament".
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/36846/retorn/luis/bunuel.html
Un místic amb pell d'ateu Encara que ateu confés i militant, Buñuel pertanyia a la gran tradició mística de la cultura espanyola. No va ser cap altra cosa el que el va empènyer cap a França, als anys vint, per filmar dos manifestos surrealistes que alhora constitueixen sengles càntics a l'erotisme entès com a professió de fe. Així, tant Un perro andaluz (1928) com La edad de oro (1930) són pel·lícules que busquen ferir la sensibilitat burgesa tot mostrant-li la verdadera cara d'allò que diu defensar: la recerca de l'absolut passa per la transgressió social. Molts anys més tard, quan va tornar per primer cop a Espanya de la mà de Pere Portabella després del seu exili mexicà, Viridiana (1961) va confirmar que no havia oblidat els seus orígens. Aquesta pel·lícula, que va guanyar la Palma d'Or a Cannes i va provocar les ires de les autoritats feixistes, és una obra mestra, una mena de poema sacríleg que barreja Juan de la Cruz amb el marquès de Sade. I Tristana (1970), segona incursió en aquest mateix terreny, gosava agafar Galdós com a excusa per parlar del desig i la repressió, la impossibilitat de la rebel·lia en un món progressivament materialista. Buñuel, l'enemic dels capellans i les monges, era també un rígid moralista, un asceta malalt de sexe i fetitxisme.
Una qüestió d'estil El 1931, després de l'estada a França, va tornar a la seva terra per celebrar la proclamació de la República Espanyola. Però ho va fer d'una manera molt peculiar, amb allò que avui se'n diria un fals documental sobre la regió de Las Hurdes, a Extremadura, una de les zones més desprotegides del país, on els nivells de pobresa, analfabetisme i idiòcia resultaven sagnants per a les noves autoritats progressistes. Un cop més en la seva carrera, Tierra sin pan (1933) va ser un escàndol, però també una declaració d'intencions formals: a partir de llavors, l'estil de Buñuel adquireix una façana de transparència que amaga rierades de foc. Exiliat a Mèxic des dels anys quaranta després d'haver passat pels EUA sense poder fer cap pel·lícula, el cinema popular d'a quell país li permet posar en pràctica un experiment apassionant: agafar els gèneres tradicionals com a excusa per fer pel·lícules revolucionàries. Així neixen Los olvidados (1950), Él (1953) o Ensayo de un crimen (1955), reivindicacions de la marginació i el terrorisme social, però també Una mujer sin amor (1952), El bruto (1953) i Abismos de pasión (1954), en què el melodrama esdevé pura subversió dels valors dominants. Coincidint amb el viatge a Espanya per fer Viridiana, aquesta eta pa de la seva filmografia arriba al seu cim amb Nazarín (1959) i sobretot El ángel exterminador (1962), en què la seva mirada glacial aconsegueix alhora una faula existencial, una sàtira social i una reflexió profana sobre el miracle propera al Hitchcock de Fals culpable (1957) o al Dreyer de La paraula (1959). Mentrestant, havia provat també el cine americà –als EUA va filmar una de les seves pel·lícules més denses i misterioses, La joven (1960)– i el francès, que va començar el 1956 amb La muerte en este jardín i amb el qual desenvoluparia el gruix de la seva darrera etapa.
El darrer sospir Amb Simón del desierto (1965), inacabada i majestuosa, Buñuel dóna per finalitzat el seu trànsit pel cinema mexicà i es dedica en cos i ànima a la imatgeria francesa, amb l'única excepció de la mencionada excursió a Espanya per fer Tristana. Enganyosament sofisticades, pel·lícules com Belle de Jour (1967) o El discreto encanto de la burguesía (1972), amb la qual va guanyar l'Oscar, porten l'art cinematogràfic a un extrem de puresa inaudit, en el qual la realitat i el som ni són la mateixa cosa. I lluny de constituir el seu cant del cigne –que ve posteriorment amb les dues darreres obres, El fantasma de la libertad (1974) i Ese oscuro objeto del deseo (1977)–, tornen a l'origen, al misticisme de La edad de oro, per demostrar que la santedat es pot trobar fins i tot en la prostitució i que la vida és un carreró sense sortida. Fidel fins al final a les seves conviccions ètiques i estètiques, amb una obra admirablement coherent malgrat les circumstàncies, Buñuel encara ens increpa amb les seves imatges, que Manny Farber va definir millor que ningú com "una combinació d'indiferència i amarg apassionament".
http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/36846/retorn/luis/bunuel.html
Comentarios